1R BAT

APUNTS DE CLASSE. (BÀDMINTON)



El bàdminton és un esport en què s'enfronten dos jugadors, o dues parelles de jugadors, que es desenvolupa en una pista rectangular dividida transversalment per una xarxa. El joc consisteix a colpejar un volant amb una raqueta per fer-lo passar per damunt de la xarxa de manera que l'adversari no el pugui tornar.

Taula de continguts
1 El camp de joc
1.1 Camp de bàdminton
1.2 La xarxa
2 Història


 El camp de joc

Camp de bàdmintonL'amplada total de la pista és de 6,1 metres, i en individuals es redueix a 5,18 metres. La longitud total és de 13,4 metres. Les zones de servei estan delimitades per una línia central que divideix l'amplada de la pista, el servei curt, situada a 1,98 metres de la xarxa, i per les línies exterior en el lateral i el fons. En dobles, la zona de servei també està delimitada per una línia per al servei llarg, que es troba a 0,78 metres de la línia de fons.

Normalment les línies que delimiten la pista es marquen tant per al joc d'individuals com el de dobles, encara que les lleis permeten que la pista marcada sigui només d'individual. Per els dobles la pista és igual que en individual, però la zona de servei en dobles és més curta.

 La xarxaLa xarxa alça entre 1,50 i 1,55 metres (5 peus i 1pulgada) en els laterals i 1,524 metres al centre (5 peus). Els pals que sostenen la xarxa se situen en la línia de dobles encara que es jugui en individuals o també en dobles.


Un instant en una partida de BàdmintonReglament 1. La pista

Està limitat per línies de quatre centímetres d'amplada. Excepte per la línia mitjana que delimita la zona de servei del costat dret amb la zona de servei del costat esquerre que és més prima.Cada línia forma part de la superfície delimitada i està traçada al seu interior. Es traça la línia mitjana repartint la seva amplada entre les dues zones de servei.

Pels jocs d'individuals, el terreny està delimitat per les línies laterals interiors i la línia de fons exterior. Per al joc de dobles, el terreny està limitat per les línies exteriors.

2. La xarxa i els pals

La xarxa ha de ser de malla de corda fina o fibra artificial, necessàriament de color fosc. Els quadres que conformen la malla de la xarxa han de tenir d'uns 15 mm. a 20 mm. La vora superior de la malla portarà una cinta blanca doblada, de 7'5 cm.

La xarxa reglamentària mesura 76 cm. d'ample i 6'20 m. de llarg. Es col•loca verticalment sobre la línia central del terreny de joc, per a dividir-ho en dues meitats iguals. L'altura de la xarxa és d'1'524 metres al centre del terreny de joc, mesurat des del sòl a la vora superior de la cinta blanca de la xarxa. En la posició de la xarxa sobre els pals, ha de mesurar des del sòl 1'55 metres.

3. La raqueta

Constitueix l'instrument més important de tot l'equip. Per escollir la raqueta cal tenir en compte el seu pes, el material del qual es componen el marc i la canya, l'equilibri del pes i l'ample de l'empunyadura.

Actualment, gairebé totes les raquetes són metàl•liques i porten components de diferent tipus: grafit, carboni, bor, etc.

Hi ha diverses marques de raquetes al mercat. El preu varia segons la qualitat. El seu pes màxim aconsellat és de 120 gr., amb el cordam inclòs. Hi ha raquetes per a l'alta competició, de gran flexibilitat i qualitat, amb un pes d'entre 75 i 80 gr.

El cordam és especial per al Bàdminton, el més fi dels esports de raqueta, i cal tensarlo entre 5 i 9 kg. Alguns jugadors d'elit poden arribar a utilitzar tensions superiors. El cordam pot ser reparat manualment, sense que calgui canviar tot el cordam de a raqueta.

4. El volant

El volant pesa de 4'74 a 5'5 gr. Té 16 plomes fixades sobre una base de suro de 2'54 a 2'86 cm. de diàmetre. La longitud de les plomes és de 6'4 a 7 cm. Hi ha dos tipus de volant: el de plomes i el de niló o plàstic. Per la seva durada i la seva resistència més elevada, recomanem, per jugar a nivell d'iniciació, el de niló. El volant de plomes s'utilitza generalment a les competicions d'alt nivell.

5. El partit

Els partits poden ser individuals (masculí i femení), dobles (masculí i femení) o mixtos. Es disputen a dos jocs guanyats. En cas d'empat a 1-1, es disputa un tercer joc.

La modalitat masculina (individual i dobles) és a 15 punts. Si s'arriba a un empat 14-14, el jugador que ha arribat primer pot optar, si vol, a un desempat de 2 punts.

La modalitat femenina (individual i dobles) i la modalitat dobles mixt, és a 11 punts. En cas d'empat a 10-10, la jugadora (o jugador) que hagi arribat abans té l'opció de desempatar a 2 punts.

Només anota punt el jugador que tenen el servei en el seu poder. En el cas contrari, només es produeix un canvi en el servei.

6. El partit d'individuals

S'inicia amb el servei, que es realitza des de l'àrea de servei del costat dret a l'àrea de servei diagonalment oposada.

Si comet falta el jugador que rep, continuarà traient el mateix, però ara des de l'àrea de servei de l'esquerra.

Si comet falta qui serveix, perdrà el servei, el qual passarà a l'adversari. Els serveis sempre es realitzen tenint en compte la puntuació pròpia. Amb puntuació parell, els jugadors serveixen del costat dret; amb puntuació imparell, del costat esquerre.

7. El partit de dobles

El servei es fa en diagonal començant des de l'àrea de servei dret. En el partit de dobles, cada equip té dret a dos treguis (un per cada jugador), excepte al començament de joc. Així, si el jugador servidor comet falta, el seu company haurà de servir. Si novament es comet falta, el servei passa a l'equip contrari. Al recuperar la sacada, aquest es realitza sempre des del costat dret.

8. El servei

S'ha de fer de manera que el cap de la raqueta estigui, en el moment del cop, més baixa que la mà del servidor. En el moment del cop, a més, la raqueta no ha de sobrepassar la cintura del jugador que serveix.

Història

El bàdminton és una versió moderna d'un joc primitiu i més senzill anomenat battledore, que va ser inventat a la Xina i que en els primers anys era una simple forma de diversió. Es practicava amb 2 paletes de fusta i una pilota. Aquesta va ser modificada de manera que el seu vol fos més lent.

L'actual joc de bàdminton va sorgir a l'Índia, on es deia Poona, nom d'una població del país on va ser jugat originalment. Alguns oficials de l'exèrcit britànic van veure el joc a l'Índia i el van portar a Anglaterra al voltant de 1873. Allà, el duc de Beaufort es va interessar en el joc. Com que es practicava amb regularitat a la seva finca campestre de Gloucestershire, coneguda com Badminton, aquest nom va continuar associat amb el joc. En la seva forma original, el bàdminton era un joc més aviat formal que es practicava vestint casaques Príncep Albert, sabates botonat, corbatí i pantalons bombats de seda.

El primer club de bàdminton va ser format a Bath, Anglaterra, el 1873. El joc es va implantar als Estats Units en 1890 i també va ser introduït al Canadà. L'Associació Nacional de Bàdminton dels Estats Units va ser creada el 1895. En aquesta època es van unificar les regles. L'Associació Canadenca de Bàdminton va ser fundada el 1931 i l'Associació Nord-americana de Bàdminton 1936. Per 1.910 ja hi havia 300 clubs de bàdminton i el seu nombre es va elevar a 9000 poc després de la Primera Guerra Mundial.

El primer torneig de campionat per a homes i femelles d'Anglaterra es va celebrar el 1899, i el primer per dames i homes en 1900. Els primers campionats nord-americans es van efectuar el 1937 a Chicago. I Toronto

Des de 1992 és un esport olímpic d'estiu.



GEOCACHING.

Geocerca

Troballa d'un «geocache»

La geocerca (o geocaching en anglès) és una activitat a l'aire lliure on s'utilitza primordialment un receptor GPS, o tècniques de navegació tradicional, per a la troballa de tresors coneguts com a «geocaches». Els típics «geocaches» acostumen a ser un contenidor impermeable (una carmanyola, un rodet de fotos o un envàs de pastilles buit) que conté un registre, on hom s'hi apunta quan l'ha trobat, juntament amb un petit tresor de poc valor pecuniari.

Història

La geocerca va tenir el seu origen en el grup de notícies sci.geo.satellite-nav, dedicat als Sistemes Globals de Navegació per Satèl·lit (GNSS).
David Ulmer, assidu d'aquest grup, va decidir celebrar el fet que el govern nord-americà suprimís la disponibilitat selectiva (SA) del GPS l'1 de maig del 2000, la qual degradava intencionadament el senyal dels satèl·lits per evitar que els receptors comercials fossin massa precisos. Va proposar un joc a la resta de membres del grup amagant el 3 de maig un «cofre del tresor» als voltants de la ciutat de Portland, a Oregon (Estats Units) i enviant al grup de notícies les coordenades exactes de la seua ubicació. El 6 de maig, aquell tresor ja havia estat visitat dues vegades, quedant-hi registrat en el seu llibre de visites.
El que va començar com un entreteniment amb un marcat caràcter tecnològic, s'ha anat transformat amb el pas del temps en una pràctica estesa a multitud de països i amb centenars de «caches» o tresors a tot el món. El 7 de setembre del 2009 es tenien registrats 893.560 tresors actius per tot el món.

 A continuació podreu veure unr reportatge sobre geocaching i fórmula 1. avançeu fins al minut i 13 segons (1' 13'')  per poder anar directament al geocaching.

 

La Condició Física.

Condició física

S’entén per condició física o forma física el nivell d’energia i vitalitat que permet a les persones dur a terme les tasques diàries habituals, gaudir del temps de lleure actiu, afrontar les emergències imprevistes sense fatiga excessiva, i que també ajuda a evitar malalties hipocinètiques (derivades de la manca d’activitat física) i a desenvolupar el màxim de la capacitat intel·lectual tot experimentant plenament la joia de viure. S’entén per condicionament físic el desenvolupament dels diferents components de la condició física (capacitats físiques com, per exemple, la força, la resistència o la flexibilitat).
Per a millorar la condició física fa falta entrenar les capacitats físiques. Quan s'entrena de manera raonable, es poden millorar les debilitats físiques, duent a l'harmonització de la condició física, així com també a una disminució del temps necessari per a la recuperació del desgast físic.
Així mateix, la condició física pot ser amidada mitjançant proves que qualifiquen i categoritzen el nivell de les nostres capacitats físiques.

Fartlek

El fartlek és un sistema d'entrenament que consisteix en anar barrejant diversos exercicis gimnàstics tant aeròbics com anaeròbics, principalment exercicis de velocitat.
El terme "fartlek" prové del suec "joc de córrer". Fou desenvolupat per l'entrenador suec Gösta Holmér (1891-1983), i posteriorment fou adoptat per molts fisiòlegs.
Hom inclou jocs de velocitat en els què els individus corren a través de boscos, platges o a camp obert movent-se en llibertat enmig de la natura. Les característiques del fartlek vénen definides per les irregularitats del terreny, quan més variat millor, i en el qual no hi ha un traçat preestablert (excepte en entrenaments ja estudiats, fet que treu emoció a la pràctica d'aquest esport) i l'individu es mou per instint canviant la velocitat, la intensitat i el volum al seu gust segons li demani el cos.

Avantatges

• Treball dels músculs extensors i elevadors, el que fa millorar la força elàstica i la potència cíclica.
• És un sistema mixt en el que s'hi encabeix el treball aeròbic i l'activitat neuromuscular degut als canvis de ritme.

Característiques

• La freqüència cardíaca varia entre les 147 i les 170 polsacions per minut, encara que pot arribar a les 190.
• El volum del treball no ha de ser excessiu, ja que això duria a un empitjorament de la qualitat, raó per la qual es recomana que la duració no sobrepassi l'hora, encara que les especialitats varïin la duració:

Fons (1h)

Mig fons llarg (45-60)'

Mig fons curt (30-40)'

Velocitat (20-30)' 

Flexibilitat

La flexibilitat és la capacitat que posseeix un objecte o sistema d'adaptar-se a una nova situació. També es designa flexibilitat com la qualitat del que és flexible, i aquesta com la capacitat o disposició que té qualsevol cosa de deformar-se sense trencar-se. El terme té aplicació en diversos àmbits lingüístics.

Materials

Les gomes elàstiques són un exemple de materials flexibles.

En elasticitat i resistència de materials, la quantitat de deformació o desplaçament que té un objecte per unitat de força o tensió que se li aplica. Aquest concepte serveix tant si l'objecte ha sigut flexionat, estirat, o comprimit a causa de qualsevol tipus de força externa. En materials i estructures la flexibilitat seria el concepte invers al de rigidesa.

Teoria de sistemes

A la teoria de sistemes i a diversos camps científics i tecnològics (biologia, ecologia, psicologia, economia, organització de la producció, etc.) la flexibilitat d'un sistema es determina per la seva capacitat d'adaptació a un nou ambient o a unes noves condicions.

Fisiologia

Una gimnasta fent un exercici de flexibilitat, molt valorat a la gimnàstica artística.

Dins del món de l'esport o la fisiologia, s'entén per flexibilitat la qualitat que té l'esportista i/o els músculs d'estirar-se a fi d'adaptar-se a un nou valor d'amplitud de moviments. A la fisiologia dels vertebrats, inclosos els humans, la mesura de la distancia quantitativa entre la posició flexionada i la posició expandida d'un múscul (o un grup de muscles) es denomina flexibilitat. De forma general també es pot definir com la capacitat que tenen els músculs d'adaptar-se mitjançant el seu allargament a diferents graus de moviment articular. Pel que podem entendre com a millora de la flexibilitat al augment del grau de moviment articular ja sigui de manera forçada (mitjançant una força externa per aconseguir un major grau d'amplitud) o de manera natural (mitjançant les forces internes de la persona). La majoria dels esportistes exerciten molt la qualitat de flexibilitat, per la necessitat d'un millor nivell físic. S'anomena contorsionisme a l'art de desenvolupar una gran flexibilitat, superior a l'habitual.

Cursa d'orientació

Les curses d'orientació són competicions camp a través, contra-rellotge i sense un itinerari preestablert, però amb l'obligació de passar pels controls assenyalats a un mapa. El mapa és desconegut pels participants fins al moment de la sortida. Hi ha bàsicament dues modalitats de cursa lineal i score, on l'ordre des pas pels controls és fixe o lliure respectivament. En aquest esport el participant no té un recorregut prefixat, però ha de passar sobre el terreny per uns punts de control marcats al mapa, en el menor temps possible, i en el qual, per a guiar-se entre control i control, disposa d'un mapa. El plànol sol estar a escala 1:10.000 (a diferència dels usuals d'excursionisme 1:25.000/1:50.000) i brúixola.

Taula de continguts 1 Esports d'orientació 2 Història 3 Material i equip 3.1 Mapa 3.2 Itineraris 3.3 Full de control 3.4 La targeta de control i marcatge 3.5 L'equip personal 4 Tipus de competició 4.1 Precisió 4.2 Relleus 4.3 Score 4.4 Sprint 4.5 Nocturna 4.6 String 5 Orientadors catalans 6 Mireu també 7 Enllaços externs

Esports d'orientació

Els esports d'orientació combinen la navegació amb el mitjà de desplaçar-se. Com que el mètode de desplaçar-se determina les necessitats d'equipament i les tàctiques, cada modalitat esportiva té regulacions pròpies per a les competicions i per al disseny i logística dels itineraris.

• Orientació a peu
• Orientació en bicicleta de muntanya
• Orientació amb esquís

 

 

Història

Inicis. L'esport d'Orientació és originari d'Escandinàvia, on es practicava com exercici militar, a la fi del segle XIX. Com esport competitiu va començar en Noruega, on la primera competició va ser organitzada pel Tjalve Sports Club el 31 d'octubre de 1897 i es va celebrar prop d'Oslo. El recorregut va ser de 19,5 km, en els quals només hi havia tres controls. Peder Fossum va guanyar l'esdeveniment en un temps d'1 hora, 47 minuts i 7 segons. La primera trobada a gran escala d'orientació va ser organitzat en 1918 per l'alcalde d'Estocolm Ernst Killander. Killander era un capdavanter Scout que va pensar en l'esport com una oportunitat per a interessar als joves en atletisme. El primer esdeveniment a gran escala va ser organitzat al sud d'Estocolm i van assistir prop de 220 atletes. Killander va continuar elaborant les regles i els principis de l'esport, i avui és considerat per tota Escandinàvia com el "Pare de l'Orientació". Actualitat. Hi ha 69 federacions internacionals pertanyents a la Federació internacional d'orientació (IOF). Els campionats del món se celebraren des del 1966 a 2003 cada dos anys i des de 2003 se celebren tots els anys.

Material i equip

Un participant a un punt de control

Una participant s'orienta mentre corre

La "competició", o la carrera, està pensada per a provar l'habilitat d'orientació, la concentració, i la capacitat dels competidors'. Són necessaris bona forma física i velocitat per a competir al nivell de l'alta competició. Per a assegurar l'equitat entre competidors el mapa no és proporcionat fins a l'inici, i les eixides són normalment escalonades en intervals de com a mínim un minut. L'objectiu és realitzar el més ràpidament possible el recorregut entre els controls. La ruta més ràpida no és sempre la ruta més curta.

Mapa

Un mapa d'orientació

Detall d'un mapa d'orientació: l'itinerari està sobreimprés en morat

Les competicions d'orientació utilitzen mapes especials, els mapes d'orientació. Són mapes topogràfics encara que molt més detallats que els mapes d'ús general. Les escales són 1:15.000 o 1:10.000, amb quadrícules alineades al nord magnètic. Els símbols del mapa són estàndards per la IOF i s'han dissenyat per a ser entesos per qualsevol competidor fora del seu entorn i en qualsevol llengua.

Un exemple de quants punt es mostren en un mapa d'orientació

Itineraris

Les proves d'orientació ofereixen una àmplia gamma d'itineraris, de diversa dificultat física i tècnica, per a satisfer les necessitats de competidors. L'itinerari està marcada en morat o roig en un mapa. Un triangle s'utilitza per a indicar l'inici i un doble cercle indica la fi. Els cercles són utilitzats per a mostrar els punts de control.

Full de control

Full de control (pictogràfic)

Els punts de control són col·locats en llocs característics del mapa que poden ser identificats clarament en el terreny. Els punts de control són marcats en el terreny per "banderes" blanques i ataronjades. Els competidors reben un full de descripció de control o full d'indici que dóna una descripció precisa de la característica i la ubicació de la bandera, per exemple arbre, 5m, costat de nord. Per a participants experimentats s'usen símbols pictòrics d'acord amb les descripcions de Control de la IOF.

La targeta de control i marcatge

Cada competidor ha de dur una targeta de control, per a presentar-la a l'inici i lliurar-la al final. La targeta de control ha de marcar-se en cada punt de control per a demostrar que el competidor ha completat l'itinerari correctament. La majoria de les competicions utilitzen ara punts de control electrònics, encara que targetes de marcatge manual encara se n'utilitzen prou.

L'equip personal

Thumb compass and protractor compass

L'equip bàsic necessari per a la carrera amb mapa i brúixola sol ser un brúixola i roba apropiada. Alguns organitzadors, per exemple al Regne Unit, recomanen dur un xiulet per seguretat. El participant generalment usa un equip especialitzat:

• Una brúixola de polze, o brúixola de transportador amb una corda curta de canell.
• Una funda transparent per a mapes per protegir-lo.
• Una màniga plàstica transparente en l'avantbraç, per a tenir a mà les descripcions dels controls.
• Protectors oculars.
• Una taula per al mapa, fixa al manillar o lligada al tors per a l'orientació amb bicicleta de muntanya o orientació amb esquís.
• Les Regles de IOF prohibeixen l'ús d'ajudes artificials com GPS i altres dispositius electrònics de navegació.

• 

  Participant a peu portant protector oculars
• 

  Participant portant un portamapes al seu braç esquerre
• 

  Participant amb esquís portant un portamapes en un arnés de pit
• 

  Participant en bicicleta de muntanya amb un portamapes al manillar

Tipus de competició

Relleus d'orientació a peu

Precisió

Generalment no és un esdeveniment de velocitat, sinó una prova de la capacitat dels competidors d'associar amb precisió mapa i terreny. Solen ser activitats per a discapacitats o persones que tinguen alguna dificultat en la seua mobilitat com adults majors, dones en avançat estat d'embaràs, persones molt sedentàries, etc.).

Relleus

Una carrera de relleus és correguda per un equip de competidors on cadascú recorre una distància, i el resultat és el temps total de l'equip. Els relleus realitzen generalment una eixida en massa en comptes d'una eixida escalonada. Per a evitar que els competidors es seguisquen, es realitzen eixides paral·leles. En aquesta modalitat hi han equips de tres o quatre rellevistes on els primers rellevistes fan el seu recorregut, a continuació li donen el relleu al segon corredor, que fa el mateix. Finalment el guanyador es decideix com en les carreres d'atletisme el primer que creua la línea de meta.

Score

Participant en acció.

Els competidors han de passar per tants controls com puguen dins dels temps establert. Hi ha generalment una eixida en massa (més que escalonada), amb un temps determinat. Els controls poden tenir diferents puntuacions depenent de la dificultat, i hi ha una penalització de punts per cada minut de retard. El competidor amb la major puntuació és el guanyador. A gran escala, hi ha una versió de resistència coneguda com un rogaine originada a Austràlia.

Sprint

Són proves més curtes, sovint es realitzen en parcs de la ciutat i altres medis urbans. Les escales del mapa són generalment 1:5000 o 1:4000. Els punts de control poden ser bancs, escultures, i altres objectes comuns a parcs urbans i no dóna temps a parar-se massa, cal reaccionar, pensar ràpid i triar bé la ruta.

Nocturna

Els competidors utilitzen una llanterna frontal per a navegar en la foscor. Solen utilitzar-se elements reflectors en els punts de control, que canvien les tàctiques de la navegació i la precisió en la cerca. Els competidors poden anar ràpidament a les rodalies del punt de control, llavors escombrar l'àrea amb la llum per a agafar un reflex del punt de control.

String

Els Competidors segueixen una corda al voltant d'un itinerari curt, apuntant coses que ells troben pel camí. Açò és utilitzat generalment per xiquets menuts i les persones noves en l'esport que volen saber en que consisteix

Orientadors catalans

El millor orientador català de tots els temps és en Roger Casal. Ha guanyat en multitud d'ocasions el campionat de Catalunya i campionats d’Espanya. Destaca la 22a posició del campionat del mon 2004. En dones, han destacat per sobre de tot Anna Amigó i Annabel Fernandez. Actualment els dominadors catalans son els joves germans Ràfols, l'Ona i el Biel.         

  UNITAT DIDÀCTICA D'ALIMENTACIÓ.  Aquí us penjo el trailer de la pel.lícula que anirem a veure pròximament i que està relacionada amb la unitat didàctica d'alimentació. Cal que després de veure la pel.lícula pengeu els vostres comentaris i  opinions sobre el tema dels aliments ecològics.